El dissenyador valencià Javier Mariscal a la Fundació Caixa Castelló
«De petit em vaig agafar al dibuix. Normal, érem 11 germans. Tots dibuixàvem. La poca memòria que tinc és dibuixar, dibuixar i dibuixar. L’altre dia el porter d’on treball em va dir que havia de tancar i li vaig dir que era igual, que ja em quedava jo. I em diu: «És clar, és que per a tu no és treballar. T’ho passes molt bé». A mi em paguen per divertir-me. En dibuixar els objectes o les persones, les atrapes, les tens, les defineixes. Les paraules són traïdores i per a mi dos i dos no són quatre, no em refio, però sí em refio del dibuix «, és la filosofia de vida de Javier Mariscal, el dissenyador valencià resident a Barcelona que ha tornat a Castelló, convidat per la Fundació Caixa Castelló, per a participar en el seu cicle de xerrades-col·loqui «en primera persona» al Saló d’Actes de l’Edifici Hucha.
«Jo vaig néixer arruïnat, en el sentit de espatllat. M’he arruïnat en la meva vida moltes vegades. L’última vegada, en coincidir amb la crisi. Vaig haver de tancar el meu estudi, on érem 50. Estava acostumat a anar en un Boeing, on tot era festa i treball. No va poder ser. Vaig tenir una gran depressió i no sabia qui era. Tingues en compte que si ets lampista, saps qui ets. Però a mi m’ha costat molt saber qui sóc. Què és ser dibuixant? Vius en una espècie de bombolla, d’alguna manera vens fum, sentiments … A vegades penso que els meus dibuixos són com el foc artificial que il·lumina i s’apaga a l’instant «.
Javier Mariscal ha afirmat que «sempre hi ha gent amb la necessitat de trencar i inventar i gent que no vol canviar i que el millor és que tot es quedi com el coneixem. Gràcies a la innovació som on som, som fills dels innovadors. Jo si fos president del Govern, el pressupost més gran seria per innovació i educació «.
Pel que fa al valor de la cultura ha assenyalat que «és com si fos una maionesa. Gràcies a la cultura no ens suïcidem, t’adones que no estàs sol, que hi ha gent amb els teus mateixos sentiments. La cultura t’ajuda moltíssim. La cultura, és una maionesa que uneix a la societat i ens fa entendre qui som «.
El creador de la mascota Cobi de Barcelona’92 ha assegurat que li és igual si d’aquí a 200 anys les seves obres s’han revaloritzat o no, «me la sua», afegeix, però sí que li importa què li passarà al planeta perquè Cobi es va morir en acabar les Olimpíades, «és molt bon tio, està a dalt amb Sant Pere, amb Jimmy Hendrix i al costat de Marilyn Monroe … No visc mirant el retrovisor. En el meu currículum poso que el 2050 tindré 100 anys i en el 2100, 150 «-, no pot evitar que se li il·luminen els ulls al recordar aquella Barcelona del 92».