El Centre del Carme mostra la mirada irreverent i provocadora de Pepe Beas, pioner del videoart, a la seva primera exposició retrospectiva a Espanya

El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) presenta la primera exposició retrospectiva a Espanya dedicada al treball videogràfic de l’artista castellonenc Pepe Beas, pioner del videoart i els treballs del qual transiten des del cinema independent de finals dels 70 fins a la videoinstal·lació o videoescultura.

Conegut artísticament com a pepebees, la seva figura ha estat molt lligada a l’esperit d’artistes com ara Antoni Muntadas, Antoni Padrós, Grup de Treball, Eugènia Balcells, Antoni Miralda, Francesc Torres, Nam June Paik o Wolf Vostell.

‘Pepe Beas. Els marges de la realitat”, que es podrà veure fins al 12 d’abril a la sala Ferreres del CCCC, recorre la trajectòria de l’artista a través de nou grans instal·lacions convertides en escenografies que envolten l’espectador i l’interpel·len sobre qüestions com l’emigració, la violència, la identitat o temes filosòfics com l’ésser o la filosòfica.

L’exposició, produïda pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i inaugurada aquest dijous, 5 de febrer, ha estat presentada pel director-gerent de la institució, Nicolás Bugeda, acompanyat per la comissària de la mostra, Silvia Tena i per l’artista, Pepe Beas.

Bugeda ha destacat la qualitat plàstica de Pepe Beas, ja que cadascuna d’aquestes instal·lacions «és una porta d’entrada al seu univers creatiu» i ha assenyalat que, «encara que el vídeo sigui el fil conductor del seu treball. El que es trobarà el visitant són grans escultures on la imatge en moviment apareix inserida enmig d’una escenografia i on la llum i el so acaben».

Així mateix, el director del CMCV ha destacat l’oportunitat de mostrar el treball d’un artista pioner en la videocreació, no només com a reconeixement a una trajectòria, sinó com a exemple per a les generacions futures d’artistes en un moment en què aquesta disciplina està cada vegada més present en la creació actual”.

Fill d’espanyols emigrats a l’Argentina peronista, als anys setanta arriba a Espanya fugint de la dictadura de Lonardi i s’estableix a la Comunitat Valenciana.

Silvia Tena ha explicat que els seus primers passos van transitar pel cinema independent, on treballa en súper-8 i 16mm a base de plànols i seqüències que van transgredir el cinema narratiu i avui es considera que, en una data tan primerenca com a mitjans dels setanta, pepebees ja treballa en el que posteriorment es coneixerà com a ‘videoarte’, i donant més vídeo.

En aquests primers treballs Pepe Beas reflexiona sobre les normes socials de l’Espanya franquista en arribar al país, cosa que xoca amb la concepció més oberta o liberal a la societat que havia conegut a Argentina.

Per a l’exposició s’han restaurat diverses pel·lícules d’aquests treballs dels anys 70 i 80 salvant-les de la seva desaparició i que gràcies a la seva digitalització avui es poden veure a la mostra com a primícia.

“Beas va ser també un pioner perquè va organitzar la primera mostra de videoart a la Comunitat als anys 80, a Lucena, Castelló” explica Tena.

Per la seva banda l’artista ha reconegut que “aquesta exposició mostra el trànsit de la meva vida, hi ha la joventut, la maduresa i l’ancianitat” i reconeix que “artísticament amb la joventut hi ha la polèmica, la provocació i la denúncia a les meves primeres instal·lacions com les de l’emigrant o la videoboda, fins a arribar a la maduresa on reflexiono a prop del meu.

Recorregut expositiu

Després de les primeres obres cinematogràfiques, l’exposició ofereix un recorregut més o menys cronològic a través de nou instal·lacions. Al somni de l’emigrant (1992) Beas reflexiona sobre la deshumanització i el paper de l’individu en un món alienant.

‘La videoboda’ o ‘Presente ilustrativo’ (1989) introdueix el visitant i l’envolta a l’escena d’un banquet nupcial en què sobre la taula descobreix diversos vídeos de casaments reials, típics dels anys 70, per reflexionar sobre la rellevància del gènere com a construcció social. Segons Tena en aquesta instal·lació s’observa la influència d’obres com Texas TV Dinner d’Antoni Miralda on es fa evident la fusió entre alta i baixa cultura.

A ‘Los Eremitas’ (2002), ‘Desglaç i mandorla’ (2011 – 2012) i ‘La realitat és serial com alguns assassins’ (2007/2008) Beas comença a endinsar-se en textos filosòfics. En aquesta darrera instal·lació mostra una cinta transportadora, una cinta sense fi per reflexionar sobre la serialitat infinita de la vida en què tot es repeteix, generació rere generació.

La peça ‘El festí de la carn’ (2007) no obstant, explora la relació entre el carnal i l’espiritual. Segons Tena “Beas transforma el fang en una al·legoria sobre l’ésser humà: venim del fang i en fang ens convertirem”.

A ‘Runa Uturunco’ (2015) explica Beas que arribada l’ancianitat s’inspira en una llegenda indígena argentina per explorar el concepte de poder i
de transformació.

L’exposició es tanca com comença, reflexionant sobre la identitat, a ‘Laudes funeràries com a llençols estesos al sol’ (2019) i sobre l’emigració en dos vídeos de nova creació ‘Persona i ‘Terra de promissió’ (2002-2025).

Segons Tena, «els anys 2019-2025 suposen l’assumpció del seu llenguatge videogràfic ja de plena maduresa artística amb una estètica dura, despullada de tota retòrica barroquista i on ens presenta temes de més calat filosòfic. Són peces etèries quant a tractament estètic, però que constitueixen devastadors tractats sobre els grans la solitud, la insatisfacció vital, l’odi, la volubilitat de les relacions, la repressió, les polaritats de la violència o la dissolució de la identitat a les mega urbs del nostre món globalitzat”.

Informació i Foto: Generalitat Valenciana