El Centre del Carme analitza la influència de l’obra de Juana Francés a la creació contemporània a través de l’exposició ‘Memòries del sòl’

El Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) presenta la mostra Memòries del sòl, una proposta col·lectiva que analitza la influència de l’obra de Joana Francès en la creació contemporània.

L’exposició, que es podrà visitar fins al 4 d’octubre, pren com a fil conductor quatre peces de l’autora alacantina per mostrar-ne l’evolució creativa. Els artistes Esther Gatón, Elena Lavellés, Menhir, Daniel Ortega, Miguel Sbastida, Julia Varela i Laia Ventayol mostren els seus treballs inspirats en les morfologies del sòl i les seves problemàtiques.

La secretària autonòmica de Cultura, Marta Alonso, ha presentat aquest divendres la mostra, juntament amb el director gerent del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV), Nicolás Bugeda, la comissària de l’exposició, Núria Montclús, i alguns dels artistes representats a la mostra.

En la seva intervenció, Alonso ha assenyalat que Juana Francés (Alacant, 1924, Madrid, 1990) “no va ser només l’única dona integrant del grup El Paso (el 1957), com se la coneix habitualment, a qui va pertànyer juntament amb Manolo Miralles, Antoni Tàpies o Antonio Saura, sinó una de les artistes espanyoles més, sinó una de les artistes espanyoles rellevants del moment”.

«Una de les millors maneres de retre homenatge als nostres artistes és observar la influència que la seva obra ha tingut en les generacions de creadors i creadores actuals i aquest és el fonament d’aquesta exposició», ha afegit la secretària autonòmica.

Alonso ha assegurat que «Memòries del sòl» «permet establir un pont entre l’art de la segona meitat del segle XX a Espanya i la creació contemporània, a més de reconèixer com la preocupació pel nostre entorn ambiental, que ja formava part de l’estètica de l’artista alacantina, segueix vigent actualment amb les tècniques i els llenguatges de la contemporaneïtat».

Per part seva, la comissària de l’exposició ha assenyalat que la consciència del nostre impacte sobre la Terra i de la seva temporalitat geològica “no només fa que ens replantegem les nostres maneres de viure, sinó que ens porta també a reconsiderar el paper del sòl com un espai en constant mutació, viu i contenidor de futures memòries de l’ara”.

‘Memòries del sòl’ investiga com, en les pràctiques artístiques contemporànies, la superfície terrestre és presa com a font creativa de la qual afloren noves realitats i imaginaris vinculats a l’existència humana.

Segons Montclús, «ens trobem davant d’un nou ressorgir de la matèria que podríem comparar amb un informalisme revisitat, expandit. Però, a diferència de Manolo Millares, Antoni Saura, Antoni Tàpies i altres grans artistes de l’informal, les pràctiques actuals no se centren tant en l’expressió d’un jo existencial, sinó com a agent ecològic».

En aquest sentit, aquestes noves materialitats ressonen especialment amb l’obra de Juana Francés, que va saber reconèixer i resituar la matèria en el context. «El que Juana va realitzar i va plasmar en alguns escrits dels anys 50 i 60 era la idea que la matèria s’expressa per si mateixa, de l’agència de la mateixa matèria que és el que transcendeix a les pràctiques artístiques contemporànies», ha expressat la comissària.

L’exposició proposa un diàleg entre l’evolució de la pràctica d’aquesta artista alacantina del segle XX a la llum de les creacions de diferents artistes actuals, per tal de presentar una anàlisi comparada de les estètiques i els relats que emanen del sòl contemporani.

Segons afirma Montclús, “les obres reunides prenen com a punt de partida les morfologies del sòl, les seves problemàtiques i les possibilitats ofertes pels components que el configuren: minerals, fòssils, residus i plastiglomerats, per construir i desconstruir identitats i narratives del present, del futur i del passat”.

Juana Francés com a referent

L’evolució en la pintura de Joana Francès marca l’inici i el final de l’exposició i al voltant d’aquesta es disposen les diferents propostes contemporànies que reflexionen sobre l’extractivisme, les repercussions socials i polítiques, sobre la idea de residu contemporani o planegen nous imaginaris de reconciliació amb el planeta.

La mostra s’inicia amb les peces ‘Composició nº2’ (1960) i ‘Sense títol’ (c.1960), que pertanyen al període en què Francès introdueix la superfície terrestre al quadre per mitjà de la sorra.

La instal·lació de Laia Ventayol reflexiona sobre el valor simbòlic que poden tenir les pedres manufacturades a la construcció que defineixen llocs de pertinença. Per la seva banda, Elena Lavellés mostra un conjunt de treballs en què aprofundeix en les activitats humanes ocultes a les principals zones extractives de petroli, or i carbó.

Alhora, l’obra Menhir aborda el procés de collita de la sal com a pràctica meditativa i explora les múltiples capes simbòliques que ha acumulat aquest mineral al llarg del temps.

L’obra ‘Terra de Campos’, de Juana Francés, introdueix el públic a la segona sala, on la terra dóna pas a la introducció a la seva obra de fragments de diferents materials de construcció.

En aquest àmbit de treball hi ha l’obra de Miguel Sbastida, que gira al voltant de l’actual geologia mutant de l’estuari de Bilbao, resultat del passat industrial de la ciutat. En el cas d’Esther Gatón, són els residus plàstics els que transformen el paisatge.

Finalment, Francès es va submergir en una recerca expressiva de la seva preocupació per la incomunicació humana deguda a la tecnologia moderna, tal com es pot veure a l’obra ‘Ser i ecologia’ (1971).

Amb relació a aquesta peça, es presenten els treballs de Daniel Ortega, que parteix dels residus que deixaran els dispositius quotidians com els telèfons mòbils o, en el cas de Julia Varela, les pantalles de plasma.

Informació i Foto Generalitat Valenciana