Arias: “No sé viure sense estar un dia pensant, estant a prop, parlant o treballant en el València CF”

Parlar de Ricardo Arias és parlar de tota una institució i una llegenda al València CF. Ostenta l’honor de ser el jugador que més temporades ha defensat la samarreta blanc-(16) i el segon amb més partits disputats en els gairebé cent anys d’història del club del ratpenat. Per aquest motiu el seu cor batega al ritme de Mestalla i del València CF i així ho deixa molt clar en VCF Mitjana en la seva tornada a ‘casa’ de l’Avinguda de Suècia.

Inicis i arribada al València CF

Començo a Catarroja … als 12 anys conec Benimar, m’entusiasma tot i decideixo anar-me’n allà, on sóc fins als 18 anys. Em fitxa el València CF, joc un any en el Mestalla i amb 19 anys Pasieguito, Manolo Mestre i el cos tècnic decideixen que havia d’entrenar amb el primer equip a veure si sortia el Arias que ells esperaven. Sóc el que més temporades (16) ha jugat al València, el segon que més partits ha jugat per darrere de Fernando Gómez, estic tremendament orgullós d’ostentar aquest rècord d’anys perquè, a més, vaig tenir el gran honor de batírselo a un dels meus grans mestres que va ser Manolo Mestre, que va ser un pare per a mi, a qui he volgut tota la meva vida i al que li vaig batre els dos rècords alhora, el de temporades i partits. Espero que alguna vegada sigui un valencià el que m’ho bata a mi, estaria contentíssim i orgullosíssim.

Una vida al cent per cent blanquinegra

No sé viure sense estar un dia pensant, o estant a prop, o parlant o treballant al València CF. Vaig arribar amb 18 anys, vaig anar amb 35. Vaig tornar amb 36. He pertangut al València CF durant 27 anys. Quan parlen de futbol, ​​parlo del València CF. Quan parlen de futbolistes parlo dels futbolistes del València, quan parlen d’estadis parlo de Mestalla. Per a mi el València va per davant de tot. No conec res més que no sigui posar-lo per davant de tot.

partits inoblidables

Si hagués de triar un partit especial, el dia que vaig debutar davant el Màlaga un dimecres que vam guanyar 3-1. Després, el primer que vaig marcar un gol aquí davant el Sevilla que vam guanyar 3-0. Són records que no se’t poden oblidar i, a més, fas força per no oblidar-los. També l’últim partit a Segona Divisió davant l’Elx que, per fi, vam poder acomiadar aquesta maleïda categoria com havíem de fer-ho, amb autoritat i amb orgull, amb tot el valencianisme recolzant-nos. I després el del meu comiat, és inesborrable, per a mi, per als meus fills, els meus néts i per a tota la gent que hi va ser que, d’alguna manera, va reconèixer els molts o pocs mèrits que vaig contraure al VCF. Els 27 minuts que vaig jugar, perquè no vaig aguantar més, van ser molt bonics i molt llargs …

Orgull de valencianista

Sóc al lloc ideal, al club ideal, a la casa ideal. Més no es pot demanar. D’acord vagin passant els anys ens adonarem tenir la sort de poder viure el Centenari. El que hem de fer és gaudir-lo, hi ha un bon equip, hi ha entusiasme i la gent està tornant-se a enganxar-se. I per què no? podem lluitar títols amb els quals sempre els guanyen.

 

 

 

Informació i Foto: ValenciaCF