Des de la nit del 13 d’octubre fins al dia següent de fa una mica més de 62 anys el desbordament del riu Túria va assolar la ciutat, provocant 81 morts, deixant a milers de persones sense llar i va afectar, com no, a la casa de tots els valencianistes, situada en un enclavament molt pròxim a l’antic llit. L’estadi va sofrir danys severs (els sistemes elèctrics, la tribuna, la gespa, les oficines de l’Club …) i va trigar diversos mesos a refer-se de aquella devastadora inundació, per la qual cosa, naturalment, el desastre natural va tallar d’arrel l’activitat esportiva.
Des dels més de dos mesos que van transcórrer entre el 6 d’octubre (últim partit abans de la riuada) fins al 8 de desembre (primer partit post riuada) Mestalla va quedar inutilitzat i l’únic que va albergar va ser una assemblea per decidir quines mesures adoptar. Es va ajornar el partit contra l’Sporting de Gijón i es van jugar cinc partits consecutius com a visitant. L’equip, que la nit anterior a la riuada havia jugat a Sant Sebastià, no va tornar a València per precaució, i encara avui una placa al túnel de vestidors recorda fins on va arribar el nivell de l’aigua.
Aquell desastre segueix present en la memòria de l’valencianisme i és que en l’ ‘ADN’ de el Club està la capacitat de caure i aixecar-se, sobreposant sempre a qualsevol circumstància. Com a conseqüència de l’COVID-19 ara es va a superar aquesta referència de la riuada i s’establirà el segon major període d’inactivitat (deixant de banda períodes estivals) a l’estadi, només superat pels gairebé dos anys en què no hi va haver futbol durant la Guerra Civil. De la mateixa manera que el València CF va saber refer-se en 1957, ho farà ara de la mà de la seva afició.