El Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) en col·laboració amb la Col·lecció Ars Citerior, presenten l’exposició «Joan Hernández Pijuan. Caminant 1967-2003», dedicada a l’pintor català quan acaba de complir-se el 15 aniversari de la seva mort (desembre de 2005 ). La mostra s’obre avui a el públic i podrà visitar-se fins al pròxim 14 de març.
El col·leccionista i comissari de l’exposició, Javier B. Martín, conservador de la Col·lecció Ars Citerior, explica que «recordar el seu llegat és la millor manera de retre-li homenatge». L’exposició revisa el llegat artístic de l’protagonista, a través d’una trentena d’obres, gairebé 40 anys de trajectòria (1967-2004), amb un recorregut expositiu que permet aprofundir en els seus processos i conèixer els seus contextos, sempre tan determinants, com ho va ser la Casa Gran de Folquer a Lleida, aquest espai físic, creatiu i emocional que va habitar des dels anys 70 i que es convertiria en el seu estudi, segona residència i últim estatge.
El paisatge sempre va ser el detonant inspirador i referent constant en la creació d’Hernández Pijuan; aquest paisatge que habitem i ens habita, amb el qual establim una fusió primordial; un paisatge de formes essencials, sintètiques, pures, plasmat des de l’observació però també reinterpretat des de la memòria a través de l’evocació de formes, colors, sensacions, estats d’ànim … Els seus quadres de grans superfícies, només interrompudes per elements-signe (síntesi expressiva d’una muntanya, una casa, la pluja, el sol, la lluna, un arbre, la línia de l’horitzó o els solcs de l’arada), parlen de buit i silenci, de subtilesa i matèria; realitat abstreta en formes elementals, interioritzades a costa de viure-les i assimilar-les.
A través de fils invisibles, Javier B. Martín torna a entrellaçar els camins de Joan Hernández Pijuan i l’artista alacantí Eusebi Sempere -que dóna nom a la sala que acull aquesta mostra-, l’amistat comença al París dels anys 50, continua en els 60 a través dels pintors de el Grup de Conca, i perduraria fins a la mort de Sempere a mitjans dels 80. Un d’aquests pintors vinculats a el Museu d’Art Abstracte de Conca, Fernando Zóbel, va definir a Hernández Pijuan com un pintor » net, subtil, rigorós i elegant «.
Afirma el comissari que «és la nostra voluntat que la seva evolució coherent i el seu treball incansable -que ell anomenava» l’acte de no desertar «- romanguin com a elements identificadors del seu personal poètica i siguin inspiració per a tots»
Informació i Foto: Universitat Alacant