Potser la data del dinou del novembre passat adquireixi dimensió si se centra l’atenció en la figura d’Oier i l’entesa que manté amb l’entitat blaugrana. És inqüestionable que alguna cosa va mutar des d’un prisma personalitzat. L’escenari era l’Estadi Gran Canària. El partit tenia calat i significació per a cada un dels adversaris. El Llevant i la U. Las Palmas mesuraven les seves forces a l’interior del verd. L’angoixa ofegava al combinat dirigit per Paco Ayestarán. La victòria exercia una fascinació evident pel incalculable valor dels punts. A la xerrada prèvia a la confrontació Muñiz va subratllar en vermell el nom d’Oier. L’arquer basc sorgia entre la nòmina dels escollits per afrontar la cita des de l’epicentre de la superfície del terreny de joc. Des d’un altre prisma similar; l’arquer va posseir la condició de titular. El porter va abanderar, des de l’arc, l’equip que tot just unes hores més tard assaltaria els murs del feu groc. Era la seva estrena en l’exercici de Lliga a recorregut. Oier va emergir en terres canàries per mantenir protegida la porteria defensada. El guardavalla va tirar el cadenat i fins i tot va capitalitzar l’acció que va desembocar en la diana de Doukouré després de deixar assegut en una rajola a un atacant local en un prodigi de ataràxia.
El post-partit va accentuar la consistència de la seva figura. No va ser una aparició fugaç. Una setmana més tard va repetir en el coliseu del barri d’Orriols i la seva imatge no s’ha esvaït en el relat que marca la competició de Lliga. Oier va tancar 2017 emparant els tres pals que delimiten l’espai de la porteria que defensa amb passió en cadascuna de les confrontacions pautades. El cas permet teoritzar sobre les emocions antitètiques derivades de la disciplina de la pilota rodó. 2017 va suposar modificacions radicals en el currículum personal de l’porter nascut a Irun el 1989. El futbolista va estrenar l’any, que ja amenaça de ocultar sobre l’horitzó, vinculat a la meta del Granada en l’univers de Laliga Santander, tot i que el seu nom adquiria brillantor en l’agenda de l’entitat llevantinista. I la seva estela semblava cotitzar. Les prestacions de l’arquer van generar consens entre els inquilins de la zona noble de l’entitat blaugrana. I els fets es van precipitar després de la definitiva marxa de Remiro a l’Athletic Club de Bilbao.
A les jornades finals de gener de 2017 va quedar consignada la relació contractual que va unir les destinacions conjunts d’Oier i Llevant. El porter va permutar el cosmos de la Primera Divisió per la categoria de Plata. Oier es va despullar de la paüra que genera la terrible baralla per eludir l’abisme del descens per imbuir-de l’esperit agosarat i valent que comporta edificar el retorn a l’elit. A la mudança van variar les emocions adscrites al futbol, tot i que va aterrar en un equip que marxava en lluna creixent després imposar la seva jerarquia des del principi dels temps en l’exercici i projectar-des del vèrtex més elevat de la classificació general. La seva capacitat d’aclimatació va ser absoluta. En aquest sentit, no hi va haver dubtes. El seu caràcter tranquil va calar en el grup. Potser la màxima expressió d’aquesta tendència, que accentua la col·lectivitat, sobre les qüestions d’índole més individual, es va manifestar després de l’exhibició de canàries. Oier va manifestar la seva sorpresa encara en els subterranis de l’estadi de Gran Canària després de protegir el marc blaugrana en un intent per enaltir i respectar el rendiment de Raúl.
“No m’ho esperava. L’entrenador em va comunicar al migdia. Jo entreno bé i estic preparat, però és cert que Raúl estava jugant bé. Igual la dinàmica de l’equip no era bona i l’entrenador va voler fer un canvi a la porteria perquè els tres porters vam entrenar bé “, va advertir als mitjans del club uns dies després des de la Ciutat Esportiva de Buñol. El discurs és tremendament revelador. Oier va competir amb Raúl per la titularitat des de la seva aterratge a la institució llevantinista, si bé l’avantatge del porter format al planter de l’Athletic Club era manifesta en aquest eix de la cronologia per qüestions més que òbvies. En la disciplina hi ha situacions que no es discuteixen. El rang del Zamora de la divisió mai es va posar en solfa en aquest interval. En infinitat d’ocasions, l’aportació dels jugadors amb menys minuts sobre la gespa es xifra i es valora en la capacitat per elevar la qualitat dels entrenaments diaris. És un aspecte exalçat pels tècnics. Potser és el cas. Oier mai va escatimar esforços en el camp en cada entrenament. En realitat, és una constant en un bloc compromès amb la causa. I va aprofitar la conjuntura plantejada per la Copa del Rei. A Girona treure el cap a la titularitat en el partit que va inaugurar la ronda de setzens de final. Curiosament, un mes després al Ciutat no va estar en la convocatòria disposada per Muñiz. Va ser una revelació de la metamorfosi experimentada en el tram final de 2017.
Informació i Foto: http://www.levanteud.com