Pablo Pineda ha participat aquest dimecres 14 d’Octubre en el cicle de xerrades-col.loqui “En primera persona” de la Fundació Caixa Castelló

“Els anys 90 van ser la meva dècada, vaig aconseguir dues fites en pocs anys”, ha afirmat el convidat. “Més que personal, va ser un moment social, per tot el que representava en aquella època. Va ser un moment molt bo perquè començava a notar més visibilitat “De fet, va aconseguir arribar a l’institut, accedir a la universitat i graduar-se en Magisteri. Però no va ser un camí fàcil perquè “molts professors” no li “volien” i van votar perquè no entrés a centre per estudiar Secundària. No obstant això, assegura que els entén: “Jo comprenc a la gent i les seves raons. Anys després un dels meus professors em va confessar que havia votat perquè no estigués a l’institut”.

Pel que fa a la Síndrome de Down pineda afirma que “el tinc, però no ho sóc. Per això el considero una anècdota. El verb ser imprimeix segell, mentre que tenir és un verb auxiliar. Si dic que ho sóc, em condiciona. Si dic que el tinc, ho visc com una característica més, però no em limita “. La Síndrome de Down, afegeix és “Alguna cosa molt senzill. Tots tenim 23 parells de cromosomes, i algunes persones, al parell 21, tenim, no dos, sinó tres cromosomes. Això és la síndrome de Down: una alteració cromosòmica. Ho va descobrir al segle XIX John Langdon Down, i com va veure que englobava moltes característiques, el va definir com a síndrome. Al segle XX, els metges, a l’escoltar el de síndrome, van dir “és una malaltia” i van ficar la pota. No és una malaltia “.

Pablo Pineda ha convertit la inclusió social i laboral de les persones amb discapacitat en un projecte personal i professional. Tot i que creu que la societat encara ha d’avançar molt perquè la inclusió sigui una realitat, admet que hi ha avenços. És un optimista per naturalesa però no rebutja la crítica ni l’autocrítica. Als que s’enfronten per primera vegada a el món laboral els aconsella, sobretot, que no tinguin por, que confiïn en si mateixos.