L’IVC presenta a la Filmoteca valenciana les restauracions d”Érase una vez’ i ‘Mis pequeños amores’

Cultura, mitjançant l’Institut Valencià de Cultura, presenta a la Filmoteca valenciana les projeccions especials de dues pel·lícules recentment restaurades.

El dimecres 5 d’abril, a les 20 hores, la Filmoteca valenciana projecta la pel·lícula infantil d’animació ‘Érase una vez’ (1950), dirigida per José Escobar i Alexandre Cirici Pellicer. Restaurada recentment per la Filmoteca de Catalunya, ‘Érase una vez’ és el segon llargmetratge d’animació produït a Espanya després de ‘Garbancito de la Mancha’ (1945).

La projecció comptarà amb la presentació de Luciano Berriatúa i Isabel Benavides, investigadors i col·laboradors en la restauració de la pel·lícula. També hi intervindrà l’animadora i cineasta alacantina María Lorenzo, directora de la revista ‘Con A de Animación’, en l’últim número de la qual Benavides i Berriatúa narren els detalls d’un procés ardu de restauració que va durar set anys i que va comprendre diferents tècniques i procediments per a aproximar-se amb rigor a la còpia original d’‘Érase una vez’. La pel·lícula podrà tornar a veure’s el diumenge 9 d’abril, a les 18 hores.

Animada pel dibuixant de còmics José Escobar, creador de personatges tan populars com ara Carpanta i Zipi i Zape, amb la col·laboració del crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, ‘Érase una vez’ està basada en el personatge de la Ventafocs, encara que no es va poder utilitzar aquest títol, ja que aquell mateix any es va estrenar la versió de Disney. Però si ‘La Ventafocs’ de Disney se situa en l’època victoriana, Cirici Pellicer i Escobar van decidir ambientar l’adaptació del cèlebre conte de Charles Perrault en el Renaixement italià.

El diumenge 9 d’abril, a les 20 hores, i el dijous 13 d’abril, a les 18 hores, la Filmoteca valenciana projecta la restauració de ‘Mis pequeños amores’ (‘Mes petites amoureuses’, 1974) de Jean Eustache.

L’últim llargmetratge de Jean Eustache, abans de suïcidar-se en 1981, es va rodar immediatament després de la controvertida ‘La mamá y la puta’ (‘La Maman et la putain’, 1973). Narra el despertar sexual i el descobriment del món adult d’un jove que no pot continuar amb els seus estudis.

Amb un fons autobiogràfic, la pel·lícula té com a protagonista Daniel, un xic que està entrant en l’adolescència i que viu feliç amb la seua iaia en un xicotet poble meridional francés. Però s’ha de mudar amb sa mare i el nóvio d’ella a Narbona. Amb una situació precària a casa, Daniel es veu obligat a abandonar el col·legi i treballar com a aprenent de mecànic. En la ciutat descobrirà el món dels adults, alhora que desperta la seua sexualitat.

Sobre la pel·lícula, la cineasta oriolana Elena López Riera escrivia en la revista ‘Caimán’: “Jean Eustache, paradigma total de l’autoficció poètica, signaria amb ‘Mis pequeños amores’ la seua pel·lícula més important i la més fallida. L’única que travessa tots els seus interrogants essencials: la ingenuïtat infantil, la lluita de classes, l’exclusió constant de tot i de totes parts, i, sobretot, la busca permanent de l’amor sincer”.

Un documental sobre els horrors de la guerra 

La Filmoteca valenciana estrena el dimecres 12 d’abril, a les 20.15 hores, el documental ‘Sobre la historia natural de la destrucción’ (‘The Natural History of Destruction’, 2022), del director ucraïnés Serguei Loznitsa, que va guanyar el Premi ‘Un Certain Regard’ com a millor director en el Festival de Cine de Cannes de 2018, amb l’estremidora ‘Donbass’ (2018). La pel·lícula podrà tornar a veure’s el dissabte 22 d’abril, a les 18 hores.

En la seua setena pel·lícula construïda enterament amb imatges d’arxiu, Serguei Loznitsa planteja qüestions ontològiques sobre l’ús de la violència com a mitjà per a resoldre conflictes, exhibint com la matança d’éssers humans continua sent un mecanisme universal per a aconseguir objectius polítics i econòmics, més enllà de fronteres i ideologies.

Inspirada en el llibre homònim de l’escriptor alemany W. G. Sebald i basada en extraordinàries imatges inèdites del bombardeig aliat a Berlín i altres capitals alemanyes durant la Segona Guerra Mundial, la pel·lícula planteja si és moralment acceptable utilitzar la població civil com a mitjà de guerra o si és possible justificar la destrucció massiva per a aconseguir suposats ideals superiors.

Les reflexions que planteja el documental continuen sent tan rellevants hui com fa 80 anys, especialment amb els dramàtics esdeveniments de la guerra d’Ucraïna i els bombardejos sobre la població civil en les zones residencials de les ciutats ucraïneses per part de l’exèrcit rus.