Les situacions quotidianes que es donen entre les persones que tenen cura i les persones cuidades (nadons, ancians o persones amb diversitat de qualsevol tipus) poden arribar a ser força peculiars, conflictives i, analitzades des de certa distància, fins i tot una mica surrealistes o divertides. Passem per alt massa sovint les dinàmiques relacionals que s’hi estableixen, i quin pot ser l’efecte que aquestes tenen en cadascuna de les parts implicades. Quines són les sensacions que s’allotgen en un nen sotmès irremeiablement a l’imperatiu constant dels adults? I la de la gent gran, grans veterans de la vida, quan perceben que se’ls tracta com si fossin nens de primera infància? Totes aquestes preguntes graviten al voltant de Gymkhana, una peça escènica participativa que la creadora i directora Aurora Diago (València, 1988) presentarà en estrena absoluta el proper 26 d’octubre a La Mutant, dins la programació d’arts vives que duu a terme aquesta sala de gestió municipal.
El muntatge, creat per Diago juntament amb Iara Solano Arana, Maribel Bayona, Vicky Leaks i Kika Garcelán, està concebut per a un màxim de 30 participants (apte també per a persones amb mobilitat reduïda). El recorregut s’iniciarà al vestíbul de La Mutant, continuarà al pati i finalitzarà amb un passeig, real i imaginari, a través del temps i de l’espai, cap a la infantesa i la vellesa, i cap a llocs i vides paral·leles. Es realitzaran dos passis, un a les 12.00 i un altre a les 19.30 hores.
A partir d’una sèrie d’instruccions senzilles transmeses a través de targetes amb text i auriculars, cada participant es fica en un joc col·lectiu d’imaginació i interaccions improvisades l’objectiu últim de les quals és experimentar conflictes quotidians en clau d’humor que activin processos empàtics. “A nivell dramatúrgic se’ls proposa acostar-se a altres realitats, com ara la primera infància o el rol de persona cuidadora, des d’un lloc vivencial i pràctic; amb l’objectiu de poder comprendre millor persones amb diferents necessitats i de posar en valor les inquietuds o sensacions de les altres, encara que a primera vista puguin semblar nímies o desproporcionades -apunta la directora-. És important recalcar que en aquesta particular gimcana no importa tant la teva destresa o enginy com preguntar-nos sobre allò col·lectiu, sobre com ens relacionem. Es fa a més a més des d’un lloc segur; en cap moment no s’exposa als participants a situacions incòmodes o ridiculitzants”.
A “Gymkhana”, al principi, es parla a les participants com se’ls parla a altres persones, per posar sobre la taula l’absurditat d’aquesta comunicació que, quan és dirigida, per exemple a nenes i nens, ens sembla absolutament normal. “També oferim metàfores descontextualitzades per empatitzar amb la sensació abans de la intenció –afegeix Diago–. Per exemple, dibuixem una situació imaginària perquè els participants entenguin com es pot sentir una mare al postpart i criança. Diem: «Imagina que adoptes un mico i automàticament comences a produir plàtans per les fosses nasals per alimentar-lo. L’alimentes, l’acompanyes quan experimenta l’amor i la tristesa humanes, li ensenyes els nostres costums, que ell no entén i que, gràcies a ell , deixes d’entendre tu també.»
“Ningú existiria sense les cures”
Aquesta no és la primera vegada que Aurora Diago aborda la temàtica de les cures. Amb més de vint anys d’experiència en diferents terrenys de les arts escèniques, i com a cofundadora de Mobilitats Diverses -projecte centrat en el desenvolupament d’accions de dansa contemporània i tècnica Alexander per a persones amb mobilitats diverses-, la trajectòria professional de l’artista valenciana té com a fil conductor la idea de comunitat, de comprendre que ningú és tan diferent com sembla. “A la peça “Villa Quitapenas” vam fer un homenatge a la bicicleta, perquè si les ciutats estiguessin inundades per bicicletes, en comptes de per cotxes, serien ciutats infinitament més amables i respectuoses; a “MAMA” parlem de les implicacions sociopolítiques sobre pit en la dona; a “Rodem?”, d’una parella on una persona va amb cadira de rodes, a “Spoiler Alert”, de la Generació Z i les xarxes socials, ia “OK, Boomer!”, del sistema de protecció del menor”.
“Crec que les cures ho sostenen absolutament tot, sostenen la nostra infància, els nostres grans, els nostres iguals, sostenen que unes persones puguin anar a treballar i altres tinguin un sostre on viure, les cures són indiscutiblement imprescindibles i encara massa invisibles , valorats i feminitzats -conclou Diago-. Ningú existiria sense les cures, i poques persones tindrien ganes de viure sense ells”.
El paper imprescindible de l’humor
L’humor juga un paper clau a “Gymkhana” perquè, tal com defensa la seva directora, “és una eina meravellosa per tractar temes controvertits sense enfonsar les persones”. “No podem deixar de fer blau dels problemes que ens ocupen i de les coses que hem de millorar; sento que tinc aquesta responsabilitat social com a creadora, però ja hi ha prou dolor i males notícies en el nostre dia a dia per fer una obra de la qual surtis volent ficar-te al llit i no sortir mai més. I aquí entra l’humor. Riure’s d’un mateix, de la situació, del que és inesperat i de la incertesa és útil i necessari, ens obre les portes a l’emoció i el que és sensitiu, a plantejar-nos coses des d’un lloc més inconscient, menys racional i probablement amb menys barreres”.
Informació i Foto: MMG Comunicación