La Fundació Caixa Castelló presenta fins dissabte que ve 10 de novembre una selecció d’escultures de Miquel Gozalbo (Betxí, 1961). L’artista mostra una obra és rica en referències i matisos que s’entrecreuen i s’entrellacen, que es complementen i matisen. Els seus treballs conviden al silenci i la meditació tranquil·la. En observar-los assalta a l’espectador el record de la peculiar atmosfera de calma del taller de l’artista al centre de Betxí a la comarca de la Plana Baixa de Castelló. Un lloc habitat per multitud de treballs de totes les mides. La seva acumulació emula una fosa de formes biomòrfiques i totèmiques que abandonen els referents clàssics per expandir-se a nous paradigmes, mostrant la veu i visió pròpies que el bechinense ha mantingut des del principi de la seva carrera.
Gozalbo és un artista que domina la forma i la tècnica. El seu treball segueix la tradició de l’escultura metàl·lica d’artistes com Pablo Gargallo i Julio González, així com la dels anys cinquanta del segle XX, a l’òrbita de la qual es movien artistes espanyols que són referències fonamentals com Jorge d’Oteiza, Eusebio Sempere o els llavors joves Martín Chirino i Eduardo Chillida. El ferro forjat, una matèria més dura que el granit, presenta a Gozalbo una ‘resistència infinitament mal·leable’, sense aparents restriccions, com a serpentines de paper, com a ones de la sorra a la platja generant plecs meàndrics que es retreuen fins al revers més profund . Dota el ferro d’emoció. Igual que ja fessin escultors com Gargallo, aprofita les qualitats físiques i les possibilitats imprevistes del metall per crear noves formes, així com per obtenir dels procediments tècnics una expressió molt més forta i intensa que la de l’escultura tradicional. Perquè com a suport, el metall li permet treballar lentament de manera no premeditada, sense conèixer el resultat final, en unes obres que creixen orgànicament sobre elles mateixes. En el seu treball directe sobre xapa i les barres de metall que ensambla i sola amb paciència cal anar més enllà: del que es veu i de la superfície fins al fons, al seu interior; de l’obra als ecos que n’emanen. Això permet a l’artista una llibertat, una espontaneïtat i una expressivitat sorprenents. Perquè Gozalbo les fa evolucionar, en alguns casos durant anys, com la gestació d’un cos viu que planteja la possibilitat de deixar obertes noves variacions, avançant lentament, modelant-les al seu gust, com a fruit que creix en una planta que sorgeix de la seva imaginació abstracta . Treballa en el procés de gestació d’un cos viu, predominantment corb, que s’expandeix, amb una elegància fascinant, portant fins a l’extrem els contrastos entre una matèria tan resistent com és el ferro i el plec metàl·lic a què imposa la seva voluntat. I fent-ho transmet l’emoció tan singular que fa que l’espectador participi de la potència creadora dels seus treballs.
El seu treball fuig del que és espectacular, de la teatralitat de l’aparença, no busca que l’espectador quedi aixafat per la monumentalitat d’unes obres que en molts casos es planten directament a terra. Al seu taller, la juxtaposició de peces causa una forta impressió al visitant: l’evidència d’un flux d’escultures que, malgrat el color fosc i aparent robustesa, confereixen una estranya sensació d’absència de pes, d’una lleugeresa extrema que va més allà del seu volum. Gozalbo enfronta l’espectador amb una obra de realisme aparentment lleuger.
Com es pot comprovar a les obres exposades a la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló, l’exposició reflecteix la maduresa d’un artista, encara massa desconegut, amb un llenguatge clarament definit en què evidencia que és capaç d’imprimir un sentit fortament personal a les seves escultures en ferro. La Fundació Caixa Castelló ha tingut el privilegi de comptar, per fer aquesta mostra amb la col·laboració decisiva de l’artista, brindant-li amb això el seu sentit homenatge. Des de les primeres obres, realitzades a mitjans de la dècada dels anys vuitanta del segle passat amb material d’especejament descartat dels tallers per a les fàbriques de ceràmica de la zona, on queda evident la influència de l’ofici de ferrer del seu pare, que va ser qui el va introduir a l’ofici, la tècnica de la forja i la soldadura, fins a la monumental Espai-Temps, l’obra central que presideix l’exposició, on es concentra l’evolució de l’artista des de l’inici de la seva carrera fins a la actualitat
Realitzar aquesta exposició ha suposat un desafiament, ja que suposa una important aportació al discurs de la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló en el seu objectiu de mostrar les transformacions ocorregudes a les pràctiques artístiques dels darrers quaranta anys. La intenció no ha estat mostrar una cartografia exhaustiva de la trajectòria de Miquel Gozalbo, sinó la de seleccionar un conjunt de peces significatives procedents del seu taller, mai exposades amb anterioritat, en què trobem algunes de les claus fonamentals de la seva escultura. Unes obres en què s’ha cancel·lat la gravetat, en què el seu pes no se sent i que, per la monumentalitat, la bona factura i la potència amaguen o, si es prefereix, exhibeixen, moltes altres lectures i molt més enriquidores. Queden reservades a lespectador.
Informació i Foto: Fundació Caixa Castelló