El treball i l’exigència són imprescindibles en aquestes primeres setmanes de treball de l’València CF de cara a una temporada exigent. La preparació de l’equip a les ordres de Javi Gràcia està deixant sensacions molt positives, la qualitat de la feina en el dia a dia de la Ciutat Esportiva de Paterna es reflecteix en la consistència demostrada per l’equip en els partits disputats i, fins i tot tractant-se d’una qüestió col·lectiva, un dels jugadors que millor reflecteix el compromís que està demostrant el grup és Jaume Domènech.
El porter sap la importància que té carregar les cames a la pretemporada. Se sent a gust en aquest tram tan exigent de l’any, gaudeix de la seva exigència i cada any que passa més encara. Avui, en la seva sisena pretemporada amb el primer equip, Jaume és un jugador consolidat, líder, campió de Copa amb una actuació decisiva i membre del grup de capitans. Ha plogut molt des que va arribar a l’estiu de 2013 i va sorprendre els seus companys de l’VCF Mestalla en una pretemporada a Oliva en una anècdota que va servir com a carta de presentació.
En aquell ‘stage’ un matí, cap a les set, un dels seus companys es va endur un bon ensurt quan encara dormia. Quedava força temps per a l’inici de l’entrenament matinal, però Jaume, amb el seu company encara dormint, va decidir començar els seus exercicis previs a l’entrenament. Quan el seu company, que no donava crèdit, va obrir un ull es va adonar que el porter, acabat d’arribar, era diferent: “Jo ja estic escalfant”, li va dir, unes paraules que van definir des d’aquest dia la seva personalitat i van començar a retratar la seva particular manera de viure els entrenaments i de liderar.
Fa set anys, Jaume afrontava cada entrenament “com una final” i com expressa a VCF MITJA des de llavors no ha canviat per a ell. Jaume ja no és un jugador nouvingut a l’filial, avui és un jugador amb pes específic en el primer equip, sent la responsabilitat de formar part del grup de capitans: treballa per a l’ordre a nivell intern, motivar, identificar i aglutinar voluntats dins de l’ vestuari, sempre de la mà de el cos tècnic. És un dels referents del dia a dia i això s’ho ha guanyat a pols per la seva feina i el seu rendiment.
Des de la seva presentació, en aquella tanda de penals a Perú contra l’Aliança de Lima on es va donar a conèixer i que va poder dedicar al seu avi, fins a la confirmació que seria jugador del primer equip per part de l’aleshores tècnic Nuno, l’estiu al que va estrenar el dorsal ‘1’ davant el New York Cosmos o el que va patir una lesió muscular quan es trobava amb sensacions molt positives i va haver de fer un esforç extra a contrarellotge per posar-se a el mateix nivell que els seus companys.
El seu és el triomf de la constància, ningú com ell coneix el valor de la feina, tots els capítols de la seva trajectòria en el València CF van lligats a la feina, cosa que cobra més important que mai en pretemporada. Això el converteix en una referència.