Va arrencar Morales amb decisió i amb aquest punt de altivesa de barri que acompanya cadascuna de les decisions adoptades per conquerir l’infinit del feu d’Heliópolis. I quan s’enlaira el Comandant pot succeir qualsevol cosa sobre la faç de l’verd. En ocasions, sacseja com un cicló. És una qüestió de creença. La seva imaginació sembla desbordar-; és il·limitada. Potser marxi d’acord amb el llinatge que presenta quan fraternitza amb la pilota i es llança a favor d’aventures difícils de sospitar davant el grau de complexitat que tanquen. No hi ha murs que aixafin el seu pensament. Va ser una cursa que va germinar des de la convicció i des de la confiança. Res va ser prosaic en el desenvolupament d’una acció que va capitalitzar l’atenció mediàtica del dol per la seva transcendència en l’evolució final de la cita i també per la seva bellesa. Morales va vèncer a Guardado en la línia de mitjans, va reduir a cendres a Carvalho, una autèntica muralla al mig del camp, i es va disposar a abordar la meta defensada per Pau. Restava encara un oceà fins a arribar als voltants del porter català. La bonaventura va ser la seva aliada. Tot i això, calia certificar una diana d’estil maradonià en la seva concepció i resolució. El millor Messi hagués signat un desenllaç amb aquestes coordenades sense parpellejar. Morales va ser adquirint consistència i pòsit segons s’acostava al destí. Amb classe va deixar malparat a Canals en una rajola abans de tocar amb l’exterior de la bota a la recerca de la xarxa bètica. Va ser una conclusió d’una estètica supina.
En certa manera, es tracta d’un gol que defineix els seus caràcters com a futbolista. Hi ha velocitat a les cames i gosadia en la seva mirada. No hi ha vertigen a les botes. Va ser un tant de fe. Un gol d’un buscavides de la disciplina del futbol bregat en mil i una batalles de molt diferent rang i consideració. L’Estadi Benito Villamarín es va alçar dels seus seients per a tributar una merescuda recompensa en forma de palmes. Res millor que sentir l’aplaudiment d’una afició que no és la pròpia per establir que alguna cosa gran va passar en terres sevillanes. El Comandant va honrar a futbol amb gol devastador. I va tancar una actuació memorable, des d’un prisma personal i global, amb la consecució del tercer gol. La seva demostració de força va ser un paradigma de la versió robusta i compacta que va evidenciar el Llevant durant el còmput dels noranta minuts. Proposava el Betis, s’ajusticiava el Llevant. Jugava el Betis; es mostrava impertèrrit un Llevant espartà en les seves emocions i virulent en les seves manifestacions mentre els minuts s’anaven consumint davant la frustració del col·lectiu local.
Per vèncer al coliseu verd-cal saber expressar-se i manejar amb saviesa els tempos del partit. I una trobada pot ser enorme i excessivament profund si no s’aconsegueix descodificar d’arrel. El Llevant va ser capaç d’anestesiar al seu oponent des de l’ordre i des d’una disciplina stajanovista. I va tenir la virtut de partir-li l’ànima al seu oponent en els moments més determinants de la cita apel·lant al arravatament i a la valentia. En aquest sentit, va ser immisericorde cada vegada que va encarar a Pau. El bloc de Paco López va ser terriblement solidari en les seves manifestacions. Va ser envoltant i elèctric. I va atacar el mentó del seu contrincant. Es movia en estat líquid i donava cops en estat sòlid. Potser l’acció capitanejada per Jason confirmi aquests condicionants. L’atacant gallec va aparèixer pel balcó de l’àrea del Reial Betis per punxar la roda del seu rival i associar-se amb Roger embocat a la línia de gol. Hi ha complicitat entre dos jugadors que han crescut mirant-se la cara pels marges de la Ciutat Esportiva de Buñol.
No sembla una novetat si es escruta amb deteniment tot l’esdevingut en la pretemporada. Hi ha senyals que són òbvies. L’entesa entre Roger i Jason és una d’elles. Durant l’estiu hi va haver diferents reedicions d’aquesta estreta relació. El gallec coneixia amb certesa per on anava a aparèixer el Pistoler. Va ser l’herald del gol. La pilota va caure als peus de Roger per estrenar el capítol golejador de Laliga Santander al curs 2018-2019. Pot ser un indici de bon presagi després d’un exercici que va néixer des de la mala sort. La verticalitat del Llevant va paralitzar a un Betis que va anar perdent força i dinamisme fins desnortarse. EL Llevant va semblar entreteixir una espessa teranyina en les rodalies de l’arc d’Oier per confondre al seu rival.
El Betis tocava amb clarividència, però queia de cara pres d’una emboscada. L’equip de Setién es va anar esvaint per sentir en el més profund del seu ésser aquest sentiment tan proper a la frustració. Potser no convé dogmatitzar massa sobre els fets que envolten a les pretemporades. El Betis va sentir que el món gravitava entorn de la seva imatge després de conjugar amb el triomf. Potser el Llevant il·luminés llums i s’aventurés alguna ombra.
Informació i Foto: LevanteUD