L’Elx C.F. visitava per quarta vegada l’estadi Metropolità. Els antecedents eren totalment favorables als matalassers, que sumaven tres victòries i només havien cedit un empat la temporada anterior.
La victòria de l’equip 3-1, set dies abans a Altabix davant el Reial Múrcia, i la tercera plaça de l’equip a la taula va ser clau perquè centenars els il·licitans acompanyaran a l’equip fins a Madrid. Per la seva banda, l’Atlètic de Madrid estava submergit en una profunda crisi, tant esportiva com social. L’equip era cuer de Primera Divisió, amb una única victòria en les primeres vuit jornades i gran part de la seva afició estava molesta amb el club davant la possible venda de l’Metropolità.
Heriberto Herrera va saber conjugar tots els ingredients i l’Elx C.F. sac tallada en aigües revoltes. El trio de davanters franjiverdes va estar compost per un dels tridents més perillosos de el futbol espanyol de la dècada dels 60; els paraguaians Eulogio Martínez i Ángel Romero i l’hondureny Cardona, que aquella tarda va donar una lliçó de joc en un dels escenaris històrics de el futbol europeu. Durant la primera part l’equip va jugar amb vuit futbolistes per darrere de la pilota. A dalt, en punta, tres futbolistes molt veloços que amenaçaven amb trencar el sistema defensiu de Rafael García Tint.
L’Atlètic de Madrid no creava problemes i Cardona va portar els nervis a la graderia en diverses ocasions, amb un ventall de regats impossibles de frenar pels Glaría, Rivilla, Rives o Calleja.
Una contra, en l’inici de la segona part, conduïda per Cardona i Antonio Oviedo i culminada magistralment per Ángel Romero, es convertia en el gol dels il·licitans. La grada s’impacientava i veia com el seu equip era incapaç de trobar fissures en la defensa il·licitana. I sobretot hi havia un temor; el menut davanter hondureny capaç de resoldre el partit en una altra contra. Durant dotze minuts, l’Elx C.F. va anar per davant en el marcador, l’única vegada en tota la seva història que va anar guanyant en les seves visites a l’Metropolità i anys després al Vicente Calderón.
Però un penal, assenyalat pel jutge de línia després de les protestes dels atlètics va privar a l’Elx C.F. d’aconseguir la victòria. Joan Carles Lezcano, en tasques defensives, va intentar rebutjar una pilota que va pujar per la seva cama i va donar a la mà de forma involuntària. En un segon rebuig Lezcano enviava la pilota fora de camp. Quan els il·licitans es preparaven per defensar el servei de banda, l’àrbitre va decidir consultar amb Bernal, jutge de línia, davant la insistència de diversos futbolistes de l’Atlètic de Madrid, assenyalant finalment el punt de penal. Enrique Collar, que s’havia declarat en rebel·lia per diferències amb la directiva i al qual li va tramitar la seva fitxa només dos dies abans de el partit, batia a Manolo Pazos, que jugava aquesta tarda el seu partit número 250 com a futbolista de Primera Divisió.
L’Elx C.F. va seguir buscant la porteria rival, sent de nou Cardona qui més maldecaps va ocasionar a la saga matalassera, provocant en diversos moments les irades protestes de la grada de l’Metropolità. A l’endemà la premsa esportiva madrilenya va elogiar l’equip, destacant en gran manera l’actuació de José Enrique Cardona.
Els directius de l’Atlètic de Madrid van quedar sorpresos i van posar en marxa la maquinària per aconseguir els seus serveis. Aquesta mateixa temporada es va tancar el seu traspàs a el conjunt matalasser i l’hondureny va disputar la Copa d’el Generalísimo, quedant subcampions, després de caure derrotats a la final davant el Reial Saragossa. El gol de l’Atlètic de Madrid el va marcar Cardona.
Antonio J. Pàmies
Àrea d’història de l’Elx C.F.